Llum de tardor, de Francesc Pané
Posted by emilibayo in poesia catalana, Uncategorized on Desembre 10, 2025
Aporia
Aqueix instant precís,
—l’ara mateix
que tot just assenyalem—
acaba de fugir-nos,
com un peix vivent entre les mans.
No el retornarem
ni anomenant-lo encara
pel nom que li hem donat
—si li hem donat un nom—
ni pel record que en puguem servar.Ni tornaran, tampoc, l’instant
que just el precedí
ni aquell que l’ha seguit tot just.
Aquesta successió d’esclats
ínfims com espurnes d’argelaga,
nounats que moren infantons!
Les mínimes fraccions en la distància
que ha de travessar la fletxa de Zenó:
d’Elea a Elea en l’òrbita rodona
del món i de la vida: homes
i muntanyes i la nit d’estels,
Nostres com eren els moments,
ni temps no hem tingut,
per amar-los abans de perdre’ls.
Són de cera les ales del present,
de bat a bat obertes sota el sol agostador.
Francesc Pané, Llum de tardor
“Una historia de campesinos, jueces y verdugos”
Posted by emilibayo in Novela, Uncategorized on Juliol 10, 2025
Anton García, Crónica de la luz y de la sombra.
Pez de Plata, Oviedo: 2025
El padre Ángel Ciarán acercó el crucifijo a la boca del que iba a morir, que lo besó; aunque la vista de Gancedo estaba puesta de reojo hacia donde estaba el corte de la fana de Xinestaza, donde quedaba Concha Calzón, su amante. Pensó en ella una última vez, en el calor de su cuerpo, en aquellos labios húmedos, en el sexo. Recordó la luz de aquellos días en La Zorera, la felicidad sobre la piel, pero de repente sintió que la sombra se apoderaba de él y estuvo a punto de echarse a llorar, emocionado. El fraile dominico caminó hacia el centro del patíbulo y estiró los brazos al cielo, llamando más a la ovación que a la oración. Con su voz potente y entonada, atronando, arrancó a rezar mientras animaba con los brazos a que los creyentes lo siguieran: «Credo in unum Deum, Patrem omnipotentem, factorem caeli et terrae…». Mayoral, ya situado detrás del preso, cogió con la mano derecha el rabil del garrote mientras con la izquierda le tapaba la cara con un paño negro. Nunca usaba el mismo trapo de un ajusticiado para otro, como si fuera necesaria semejante medida de higiene. El gentío acompañaba en el rezo como si una colmena estuviera enjambrando. Un guardia civil de los que estaban haciendo guardia cayó al suelo. Cuando el rezo llegó a «Deum de Deo, lumen de lumine…» Gregorio Mayoral dio tres cuartos de vuelta a la palanca. Tardó apenas dos segundos en hacerlo. Con el rumor del rezo no se sintió el crujir de las vértebras ni la boqueada que dio Gancedo. La gente calló, pero el padre Ciarán, sin dejar el credo, volvió sobre sus pasos hasta donde estaba el reo y levantó una esquina del trapo, asomándose con cuidado a la cara del ajusticiado. Le pareció que estaba dormido, aunque tenía los ojos entreabiertos. Esperaba encontrar una mueca de espanto, el gesto del sufrimiento o del dolor, de la dentellada de la muerte al fin y al cabo; pero aquel rostro sereno, lleno de placidez, lo reafirmó en la creencia que venía arrastrando: la de que el condenado por la justicia de los humanos moría en gracia de Dios, y se persignó delante de aquella evidencia.
Tània Juste
Posted by emilibayo in narrativa catalana on Mai 14, 2025
Al club de lectura “Novel·listes davant la pintura” del Museu Morera de Lleida vam tenir el plaer de comptar amb la presència de l’escriptora Tània Juste.
Antologia poètica de Xavier Macià
Posted by emilibayo in poesia catalana on Abril 19, 2025
Poema dedicatòria
Carta a l’amic Álvaro Arinyo
No ets tu, és el poema que no he escrit,
El que em pertorba. El teu poema, amic,
El que no puc escriure sense tu…
Novel·lar València
Posted by emilibayo in narrativa catalana on Abril 15, 2025
Rafa Lahuerta Yúfera, La promesa dels divendres (Llibres de la Drassana)
“Cada vegada que he d’eixir de València em sent desubicat. No és localisme. No és xovinisme. És pitjor encara: és dependència. Necessite esta llum, la presència de la mar amagada al final del camí, la lletjor tan inclassificable dels solars i les ruïnes, els barris de castic, el seu ritme compassat amb el meu baticor, la ferocitat del mes de maig, el bressol del carreró del Gegant: eixe passadís sagrat on tot va començar. Necessite donar sentit a l’anomalia de la ciutat inacabada, provocar que altres encerten el diagnòstic definitiu, mirar-la des d’un tossal inventat que siga capaç d’atorgar-li la lògica narrativa que ella s’encabota a desaprofitar entre focs d’artifici i banalitats mundanes de cartó pedra. Necessite inventar València al marge de la València existent. Vull que la ciutat es mire a si mateixa amb capacitat d’incitar discursos propis, sense la tirania i les interferències de la globalització i l’exigència comercial del dia a dia. Vull que la seua redempció no vinga de fora, sinó de dins, des de dins, cap a dins. Ni tan sols vull explicar la ciutat amb paràmetres més o menys convencionals. La ciutat té guies, cronistes, funcionaris, historiadors, poetes, emprenedors, mecenes, periodistes, mantenidors de falla, filòlegs, més filòlegs per metre quadrat que cap altra ciutat del planeta. Jo vull novel·lar-la, traure-la de la lògica històrica i mercantil, convertir-la en un espai literari que transforme el plànol en una nova cartografia mental. És un monòleg sense públic. Es tracta d’una mitologia íntima, gairebé onírica, difícilment comprensible. Eixe repte és el gran miracle de la literatura que aspire a escriure. Es tracta de fer explícit allò que ni tan sols és possible en el marc d’una realitat submergida. És una tasca condemnada al fracàs.” (pàgs. 195-6)
La pluja de Carme Cruelles
Posted by emilibayo in poesia catalana on Març 10, 2025
Carme Cruelles, Caldrà la pluja (Pagès Editors)
Exilis
La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria
Sylvia Plath
Hi ha mots que són exilis, llums molt fredes.
Hi ha tants buits infinits que són roents
i ens tornen ombres.
Quan la tendresa corca la memòria,
tots els records reposen
en espais desvalguts.
I amb tot, faig poms de flors del desconsol:
Sempre has estat com jo volia.
Ciclo de Novela Criminal
Posted by emilibayo in Uncategorized on Desembre 5, 2024
“Los novelistas chilenos escribimos novelas sobre poetas chilenos”
Alejandro Zambra, Poeta chileno
Ed. Anagrama, Barcelona: 2020
“Al final igual elige tres libros muy baratos de poetas que tienen quince o veinte años más que él, y que si fueran futbolistas en lugar de poetas serían considerados futbolistas acabados, ya al borde del retiro, pero como son poetas todo el mundo los sigue llamando poetas jóvenes, porque; ejercicio de la poesía no da dinero pero prolonga notablemente la juventud.”
Especulació, homofòbia, corrupció, abús de poder… una novel·la apassionant.
Posted by emilibayo in narrativa catalana, Uncategorized on Agost 15, 2024
Joan Pons Bover, Un incendi al paradís
Premi Pollença de Narrativa. El Gall Editor, Pollença, 2017

“En Mateu hi ha reflexionat moltes vegades. Amb l’arribada massiva del turisme, els illencs es varen condemnar a haver de servir els altres; allò que als anys setanta anomenaven progrés els va convertir a quasi tots en servents. No varen saber diversificar: invertir en indústria, potenciar l’agricultura. No. Venga a fer hotels a les totes! Ara, en ple segle vint-i-u, agafen gojosos els doblers que la gent de paisos menys assolellats els ofereix per les propietats, i sense adonar-se’n condemnen els seus fills a ser uns estranys a la pròpia illa. Qui ven les seves terres està abocat a haver d’anar de lloguer en el futur.”
L’assassí de Llort
Posted by emilibayo in narrativa catalana on Agost 9, 2024

















Comentaris recents